La Laia va reposar el cap enrere i va estirar les cames. Li feien mal:
córrer per l’aeroport de París havia sigut menys perillós del que es pensava,
però tot i així s’havia cansat. A vegades patir també fa cansar el cos, a part
de l’ànima. Va recordar una nit de festa, ja feia un any, quan amb una part de
la colla la conversa va començar a desviar-se cap a temes cada vegades més
abstractes: les mesures de temps, la concepció de l’any i, d’alguna manera, la
visualització de l’ànima. No recordava el que havia dit llavors, però va pensar
que si la seva ànima tingués cos ara probablement devia estar ballant la conga
amunt i avall amb un collar de flors de colors.
El seient era estret i les hores llargues; passaven com si fossin un
xiclet. Va mirar al banda i banda: envoltant-la, hi havia aquella gent nova que
tot just coneixia d’haver vist dues o tres vegades. Poques paraules
intercanviades i molta il·lusió compartida. Sembla mentida com les petites
coses que passen en cinc minuts poden unir tant com cent anys de convivència.
Va mirar-los les cares una per una: més o menys joves, més o menys nervis, més
o menys emoció. Com ella. No tenien ni idea del que els esperava. Com ella,
també.
S’havia oblidat d’agafar aquell parell de llibres que s’havia preparat a
sobre la tauleta de nit. Quin desastre. Hauria de demanar que li enviessin un
paquet, perquè estava convençuda que s’havia deixat alguna cosa més. Quan
parlés amb els de casa aprofitaria per dir també que li enviessin la primera
tanda de diners: quan havia vist les maletes enormes dels seus companys de
viatge s’havia adonat que, definitivament, havia agafat poca roba i n’hauria de
comprar molta més de la que es pensava. Va pensar, però, que això no ho
explicaria a la gent de la colla perquè segur que se’n riurien, d’ella i del
seu optimisme.
Va tancar els ulls. Deixava enrere el seu país, la seva ciutat. Una ciutat
petita o un poble gran que, sense adonar-se, tot i els mil defectes que tenia,
havia acabat estimant, com només saben fer els bons. Podia recórrer de memòria
els carrers del centre, els amagatalls trobats les nits de festa, les places
plenes de balcons amb veïns. Sense sentir res podia sentir el cant de la gent
de les corals i el so de les reixes de persiana que s’abaixaven i s’apujaven
intermitentment. De cop va notar també l’olor de pólvora, de pells adobades, de
forns de pa que obrien, de tabac, de la barreja de suor i pols que feia un
concert d’estiu, de cava i suc de taronja, de llibre nou, d’algria. Podia fer
olor, l’alegria? Segur que sí: ella la notava. Es va remoure una mica al seient
i va intentar adormir-se, pensant que Igualada encara no era del tot conscient
del que es perdia.
Es va despertar al cap d’unes hores, somrient mandrosa. En realitat Xile
tampoc no sabia el que li esperava a partir d’ara.
I, amb aquest últim pensament, l’avió va aterrar.
Amb milers de milions de dosis d'amor i de cosetes que et facin ràbia,
Marina
